Vent.
Voldria ser vent,
vent que esguarda des d’un pla zenital els racons celats de la Terra.
Vent que aspergeix de llavors terrenys de la ment que un dia seran follia.
Vent que escandeix brunzits, notes de la gran orquestra de la natura.
Vent que no atura, que no coneix la paüra de la desconfita.
Vent que bloca i bandeja la covardia.
Vent que peregrina lleuger damunt dels mapes
i s’atura allà on vol.
Vent al qual res no és ignot, hoste a tot conventícola.
Vent.
Voldria ser vent,
vent que només pensa en el vent.
